Valorant la PAC 3

Avui entregarem la PAC 3 després de molta feina. Vam començar-la creant el que havia de ser el mapa conceptual del treball. Al principi ens va generar un cert malestar perquè no acabàvem de trobar la manera amb la que compartir-lo simultàniament. Finalment amb el que va semblar un truc de màgia, ho vam aconseguir.

Després d'això, vam començar a aprofundir en el coneixement del tema dels llibres electrònics. Una feina interessant per tot el que anàvem aprenent, però alhora pesada per l'acumulació d'informació. Finalment hem passat a sintetitzar tota aquesta documentació, concretant tots els punts de l'índex plantejat. Ens hem cenyit bastant al projecte marcat, però a la pràctica hem hagut de fer alguna petita modificació que no ha alterat de cap manera l'estructura valorada positivament per en Joan.

Segurament aquesta ha estat la PAC més individualista, la més asíncrona de totes, però ara novament de la mà, arribem junts a la meta.

Realment la valoració individual de la PAC 2 m'ha deixat un mal sabor de boca, la qual cosa ja us he manifestat al fòrum del grup, em sap molt greu si en algun moment no he estat a l'alçada. Treballar en grup és una gran experiència, molt més difícil que individualment però té tantes satisfaccions i recompenses que compensa el "patiment".

Preparada, llesta, ja, per agafar embranzida i realitzar la PAC 4. La que posarà final al nostre viatge virtual.

BLADE RUNNER - I've seen things

Crònica d'un viatge virtual. Part V - He vist coses que mai us creuríeu

Rutger Hauer: "He vist coses que mai us creuríeu..."


Aquesta és una de les frases més emblemàtiques de la pel·lícula Blade Runner i amaga rera seu una increible senyal casuística amb el nostre cas. Intentaré explicar-vos, si puc, l'abast d'aquestes paraules...màgiques, xiuxiuejades a un Harrison Ford extenuat.

Estem arribant al final d'aquesta etapa i es divisa a l'espai proper un THE END tallat a mà, una guillotina que tallarà el cel·luloide pel mig. Un adéu previst, esculpit al final d'un ídex a lletra petita.

Com els Replicants de Blade Runner, el nostre projecte va ser creat per l'home (nosaltres), per més tard adquirir vida pròpia. Va aprofitar-se d'una certa relaxació per viatjar a planetes llunyans, col·lònies de pedra fosca, mines plenes de metalls desconeguts. Temps després, aquest va decidir retornar a casa per cercar els seus progenitors; alguna cosa no funcionava allà dalt.

Va ser trist adonar-se que sense els seus creadors la vida era limitada. Tenia firmada una data de caducitat. Per això, va posar-se altra cop a les mans dels humans, que amb una renovada esperança van recuperar el dret sobre els seus fills. Allò que denota superioritat, les paraules autoritàries d'un pare, el PATAPUM d'una porta després d'un càstic. No tornis a casa amb els genolls pelats i el xandall estripat.

Després de certs dubtes hem imposat la nostre llei, els Replicants han lluitat contra sí mateixos, només ells eren el seu veritable enemic.

La frase de Rutger Hauer en qüestió la va proposar el mateix, la va escriure i posar en mans de Ridley Scott, que admirat va decidir incloure-la. El temps l'ha situat com a estandard de les pel·lícules de ciència ficció.

Abans de morir el fill li dóna al pare una classe magistral sobre la vida, "he vist coses que mai us creuríeu"; la frase exemplifica a la perfecció allò incontrolable, desconegut, que supera les espectatives.

Els circuits s'apaguen, el pare plora la mort artificial del seu fill. Però demà al matí i gràcies a això tindrá més ganes de viure...un unicorn davant la porta el fa dubtar però agafant amb força la mà de la Rachel, emprèn la fuga.

El seu amor ho reclama.

Els pares es converteixen en fills, els fills en pares. I Harrison Ford en un Repli...nosaltres ja ho som.


Fosa a negre...

Fosa a ne...
Fosa a


Fos...

F...

Comunicació i sentit de l’humor

Sembla ser que hem deixat la comunicació síncrona una mica de banda i estem fent servir només l’asíncrona. Segons ho veig jo, el no coincidir en el temps, ens dóna més temps per a la reflexió. Permet rumiar més les propostes noves, tenir en consideració les visions de la resta del grup sobre els diferents punts i sospesar-les amb calma.

Per una altra banda la presa de decisions és més lenta. No és tan àgil com ho és en les discussions que duem a terme quan ens trobem a GoogleDocs. I tampoc podem oblidar el tema de la socialització. El poder parlar a temps real, encara que sigui de manera virtual, amb la resta del grup ens ha permès coneix-se’ns una mica més i això és important.

Un grup de treball no són només les aportacions, l’anàlisi, les correccions, i altres aspectes relacionats amb el projecte. No som màquines. També és molt important tenir sentit de l’humor, fer bromes, riure. Un bon ambient dintre del grup, estic convençut, millora el resultat final de la feina. Connectar i riure una estona ajuda a incrementar la motivació quan ens hem de posar a fer la feina més intel·lectual.

Així que chicas: Viva la pestanya!!!

P.D. Aquesta frase la diu la Verónica Forqué a la pel·lícula Kika de l’Almodóvar. La Verónica, que és una “esteticienne” que maquilla morts, fa  una mena d’al·legoria a la pestanya i acaba amb aquest crit.

Apa rebonicos!   

Internet i el seu complot

Bona tarda companys!

Avui escric aquesta entrada de bloc amb un somriure d'orella a orella perquè per fi tinc connexió d'Internet a casa meva! SIIIIII
S'ha acabat aixecar-se a hores inhumanes per anar a casa dels meus pares i, així, poder connectar-me a una hora decent a la UOC per poder fer feina. S'ha acabat anar de cul tot el dia perquè he estat masses hores fora de casa... SI! Per fi podré estar a casa meva amb bata i pantumfles connectada a la UOC i fent feina! jajaja

Bromes a part, per mi significa una gran millora a nivell de qualitat de feina. Tenir apunts a dos llocs diferents és estressant i no estar còmode també ho és. Ara no hauré d'estar pendent de si allò que haig de fer ho haig de fer tal dia a tal hora perquè, sinó, fins l'endemà no puc connectar-me.

Bé, ara toca aprofitar aquest regal caigut del cel (o de la companyia telefònica i de la nostra butxaca) per tirar endavant aquest projecte i entregar-ho a temps i en condicions!


La veritat és que aquesta setmana m'he començat a passar hores a la Wiki i no és tant senzill com pensava al començament. Suposo que una cosa és "jugar" una mica: crear una pàgina de prova i fer quatre cosetes per veure com va la cosa i una altre, molt diferent, és crear el cos del treball amb la "pressió" que vols que quedi bé i que l'estil faci conjunt amb la dedicació i esforç! ;)
M'he trobat amb varis problemes a l'hora d'aconseguir que, un cop guardada la pàgina del a Wiki, quedés tal i com jo volia. Es desconfigura molt ràpidament, no? O són coses meves?

Espero poder apretar l'accelerador aquest cap de setmana, ja que ara puc estar connectada tota l'estona que necessiti!


Damià, novament gràcies per estar al cas de coses que potser nosaltres ni havíem pensat. Ara em posaré en el paper de Jordi i diré que ets com en Dark Vader i nosaltres els soldats imperials! VIVA EL LADO OSCURO DE LA FUERZA! ;)

Petons

Crònica d'un viatge virtual. Part IV - El llarg camí

Hola Replicants.

No hi ha cap cobard, potser hem tingut una mica de por, però ara el lleó gruny amb força, la Dorothy canta el retorn a casa, l'home de llauna té un cor que balla dins seu, l'espantaocells un cervell per narrar contes als ocells que descansen sobre seu.

La nostre Wiki és la ciutat d'esmeralda, com hem pogut veure més etèria del que un podria esperar i el mag d'OZ qui ens jutjarà a última instància. Mag D'OZ, de la A a la N i de la O a la Z. Estem a la última etapa del nostre camí, l'hora dels resultats, de tornar a casa.

Després de posar les coses al seu lloc, i capitanejats pel Damià, amb fuet xiulant al vent inclòs, vàrem parlar del que tots estavem veient. No concretàvem res, tot i haver après moltes coses junts, faltava partir, repartir, unir, endreçar. Però les coses rutllen, tothom està mans a la obra, adoctrinats, amb ganes de veure el que hem de parir entre tots; un xiquet de zeros i uns, el plor d'una vida engendrada.

Replicants, ànims en aquest últim troç, que ja es divisa la ciutat lluent, l'empenta d'un bon treball fet, la mirada atenta d'en Pompeu Fabra.

M'emporto moltes coses, però a vosaltres per sobre de tot.

Acabo d'utilitzar un servei que ofereix la NYPL que m'ha deixat flipant. Potser ja ho coneixeu però jo fins fa mitja horeta no, i la veritat que estic al·lucinada!!! El servei és "Ask a librarian" i dóna la possibilitat de fer un xat en viu i en directe amb un/a bibliotecari/a!!! Ho "haveu" vist??

Estava buscant més informació pel nostre projecte i he anat a parar a aquesta biblioteca pública ja que he pogut llegir per internet que disposa d'una biblioteca digital i d'uns serveis pioners en la introducció del préstec d'ebooks a les biblioteques. Consultant la interfície de la seva pàgina web he vist la possibilitat de consultar amb els bibliotecaris i he pensat que podia intentar demanar estadístiques relatives al servei de préstec d'ebooks.

He pogut xerrar una estona amb la Connie, bibliotecària externa de la NYPL. Al conèixer la meva consulta m'ha dit que la dirigia als mateixos bibliotecaris de la NYPL i que ells m'enviarien la resposta al meu correu electrònic.

Què us sembla tot plegat? Jo estic emocionada i m'encanta saber que encara hi ha moltes coses que em sorprenen! M'encanta formular aquella frase que diu "no te acostarás, sin saber una cosa más" perquè com ja va dir Sócrates, fa molt de temps, "Sólo sé que no sé nada". No vull que em passi com molts d'aquells llibres que tenim a les prestatgeries. No vull quedar obsoleta!!