Crònica d'un viatge virtual. Part IX - L'últim sopar

Més enllà del fet religiós, l'últim sopar representa una metàfora perfecte per il·lustrar la fi d'un viatge. Tot recorregut és iniciàtic per naturalesa, no cal recordar l'arquetip del savi i les seves connotacions simbòliques en la literatura medieval-fantàstica, i més en un entorn universitàri en xarxa.

El nostre en particular, com una pintura de Monet mal escanejada escapa de molts dels tòpics de la comunicació normalitzada. Ens hem format, conegut, treballat i adeptat a un format, que no ens és desconegut del tot però que ens ha ofert una riquesa que fins ara restava oculta als ulls d'un turista. Hem passat d'un viatge organitzat a Marina d'Or a una cursa per la ruta 66.

Nosaltres hem recorregut un viatge, però l'hem traçat a partir del coneixement, com aquell que decideix capturar imatges amb una polaroid quan es disposa d'un respatller digital que et permet veure el resultat de forma inmmediata. El nostre, ha suposat un esforç gran, on el resultat final ha hagut d'esperar un temps per mostrar-se. Com un monstre engendrat a partir de les nostres sanes particularitats, mesos després n'hem vist la seva figura esbelta.

La Wiki doncs, ha suposat la culminació d'uns coneixements adquirids, però també la cara més visual d'un treball en equip que ha demanat de la nostre capacitat d'aprenentage. Tot guerrer li falta una espasa, abans però d'utilitzar-la, ha hagut d'aprendre la seva mecànica estrambòtica. El Google Docs, el CMap Tooles... han sigut bons manulas per realitzar un projecte col·laboratiu. La comunitat de l'anell, va sobreviure gràcies a les habilitats complementàries de tots els seus membres, però el seu discurs real, rau en l'aprenentatge, en la figura d'un jove sorprès per un món més enllà de quatre cases enterrades d'una província tranquila.

Tots hem evolucionar, hem passat etapes diverses, hi ha hagut tormentes indomables, genets negres a l'espera d'una errada capital, pedres grandioses davant les rodes dels carros...però la cima s'ha culminat de forma admirables, gairebé religiosa.

Una de les coses que més em sento orgullós, és del nostre Gandalf. Quan es van discutir els acords inicials, tots vàrem entendre que la figura del líder només és sana quan neix de forma natural. Quan afloren sense entrebancs ni imposicions. En Damià ha sabut portar aquest rol de forma admirable, i el nostre savi vell (perdó!) ha fuetejat les nostres esquenes quan aquestes s'adeptaven perillosament a la forma dels nostres sofàs.

L'assignuatura ha suposat la creació d'un grup, la relització d'un projecte i finalment, la crítica dels treballs dels demés. Crec que ho hem fet molt bé, que els errors han unit, que l'espasa ha sigut alliberada dels poders que la tenien en estat latent i que la Wiki ha mostrat més que un treball, una il·lusió compartida.

Ara falta la valoració d'en Joan, però l'últim sopar més que un adéu serà el naixement d'una nova religió.
La Replicana!