Crònica d'un viatge virtual. Part VIII - Top dels millors moments

High Fidelity, la novel·la de Nick Hornby cinematografiada, arrenca a partir de la ruptura sentimental del seu protagonista. Voltant els 30 i en aquesta situació tràgica, Rob Gordon li trontollen els ciments de la seva vida emocional tot encetant un debat melangiós amb l'espectador; esdevenim alhora que estretinguts, partíceps de la seva vida amorosa en hores baixes.

Amant de la música, recordeu que regenta com a propietari una botigueta de música especialitzada en vinils, compara la seves frustracions en base als descobriments musicals de la seva vida. Repassant la seva discografia, analitza la seva vida, el seu futur, allò que ha fet i allò que ha perdut fent-ne d'altres.

Un dels missatges que es desprèn és que la música et condueix, t'emociona, però també que et parla d'èpoques pretèriques on la teva memòria es va associar a aquelles melodies que et van acompanyar; o més ben dit, perseguir.

Rob Gordon, es sincera i decideix introduïr-te en el seu tour particular al llarg de les seves frustacions amoroses. Així, estableix un Top 5 dels seus desenganys, de totes aquelles noies que li van trencar el cor. La música i el descamor es fonen en una sola melodia; cada melodia per una noia, cada desamor llistat i valorat en clau a la seva influència punyent.

Així, que he decidit fer un TOP 5 dels nostres moments particulars, d'allò que ha configurat la nostre relació, d'allò que ens ha vinculat, individualitzat, unit i ha propiciat una experiència, que més que virtual, ha esdevingut un plaer inesperat.

Per nosltres doncs,

5 - El número 5 està ocupat pel naixement del grup. Per correu privat ens vàrem anar comunicant; primer la Sílvia, llavors el Damià, i finalment l'Anna. Però, l'Anna no contestava. L'Anna no era l'Anna, sinó una rèplica que amagada anava rebent missatges de desconeguts i que els anava acumulant, silenciosament, a la seva bústia. No us heu pregutat mai perquè no va aclarir mai el malentès? EXisteix realment? TACHAN!!! Hi havia una altra Anna doncs, que no era la nostre. Potser una Replicant, una autòmata que volia ocupar el seu lloc. Aquest detall va significar la gènesis del nostre grup, però també del seu nom.

4- El número 4 l'ocupa el cinturó d'en Damià. Sí, nois/es el cinturó de Lego ha esdevingut un símbol del grup inoblidable, que passarà a la posteritat. El fòrum, jo vaig arribar tard, va començar a omplir-se de missatges referents a un TAL cinturó que portava algú. Jo no l'havia vist, i no sabia de què parlaven. Fins...que l'impecable pas del temps em va mostrar un Damià esplendorós, enfundat dins d'un cinturó de Lego. Cufoi. Rialler.

3- El número 3 està ocupat per a la Sílvia. Aquest va per tú, fèmina. El diumenge passat, en plena crisi grupal, i amb l'entrega del projecte a tocar, la Sílvia no estava disponible. Estava a BCN parlant amb Frikis, melenuts, indignats i artistes de revista, i nerviosa ens va fer saber que la seva Wiki no anava bé. I que no era a casa. Novament la comprensió general i les habilitats del Damià van tranquilitzar a la nostre jove Padawan, que més calmada va completar la seva part amb solvència un cop a casa. Es va trobar una Wiki més arregladeta, amb el seu text perdut escrit en Arial 15. Quin mal d'ulls!!!!! ajajajaj

2- I el número 2 el dedico al Damià. Potser podria anar al número 1, però com que el número 1 efecta a tot el grup, potser té més importància. Els dos estan al mateix nivell. També va ser diumenge, cap a les 12:30 de la nit. L'Anna, se li va ocórrer posar les fletxetes a la Wiki a última hora de la nit i ho va apuntar a Fòrum. Al Damià, com no, va fer mostre de la seva entrega absoluta i va solucionar el tema de manera envejable. Ja no perquè ho sapigues fer, sinó pel gest; pel què significava. Jo estava nerviós, i vaig quedar-me a l'ordinador de braços plegats, esperant que el Damià fes màgia. Era un suport tan silenciós com inútil, però el meu cos em demanava que davant de tal mostre d'humanitat d'aquest TITAN, un havia de fer alguna cosa, encara que fos la estupidesa que vaig decidir. Mirar a temps real com cada pàgina anava actualitzant-se amb les fletxetes blaves, com el Damià anava, pas a pas, configurant el nou recurs. Va ser una estona filosòfica. La meva parella em va dir, més tard, perquè no venia a dormir. Li vaig dir que no ho sabia, però que necessitava estar a l'ordinador. Era el meu deure. Tal com li vaig fer saber al Damià al seu moment, només espero que durant el temps que se m'hagi concedit per viure, el pugui compartir amb gent de la calanya d'aquest xicot.

1- I en el número 1, com no, la situació més estranya i alhora més bonica que hem pogut compartir. Després d'una mala nota a l'Anna, que cap de nosaltres va entendre en absolut, vàrem fer pinya i cridar alhora una injustícia irracional. La Sílvia, el Damià i jo mateix, vàrem emetre un discurs a partir del cor, incontrolat però bàsic per recolzar una situació que no es va entendre. L'Anna havia treballat com tots, i així ho vam fer notar. Va ser una d'aquelles coses que uneixen, que converteixen els noms en persones. Les persones en amistats. Encara se'm posa la pell de gallina el recordar les mostres d'ànim que va rebre. I no d'una forma protocolaria, sinó traçada amb el cor, amb els pròpis sentiments. I això queda.


No es tracta d'una despedida, sinó d'un homenatge que us heu guanyat de valent.