Castellers de Vilafranca - Primer 3 de 9 amb folre i l'agulla descarregat

Hola Replicants!

Acabo de llegir els altres dos comentaris que han fet els nostres companys de la Wiki i estic contentíssima. Crec que hem de reconèixer que hi ha coses millorables, alguns links que no obren la pàgina correcta, algun error mecanogràfic que s'hagués pogut evitar, l'ordre d'alguns dels apartats, millorar-ne la navegabilitat, més uniformitat entre apartats... Però també s'ha de tenir en compte que són petits detalls que es poden millorar i segurament, amb més temps, s'haguessin pogut evitar.

Us poso el vídeo perquè avui em sento com una castellera. Primer de tot, la pinya, no hi ha dubte que els Replicants han estat i són una pinya! Amb les mans agafades hem aixecat el nostre castell personal, la Wiki! A més, no ha estat un camí fàcil, ens hem trobat amb alguns entrebancs que ens han fet desestabilitzar momentàniament, però mai ens han fet caure.

Finalment l'anxaneta del grup, i suposo que tots hi estareu d'acord, ha estat en Damià. Una persona sigilosa i molt important a l'hora de fer el cim!

Fins i tot el títol del vídeo és significatiu, canvieu el 3 per un 4. 4 de 9. Enteneu el joc de paraules?? Un equip de 4 amb valor de 9! ;-)

Quan i a on la festa?

Anna

VALORACIONS CTIC

Nens,

M'he aixecat amb ganes d'escriure al bloc.
I és que ahir, en una de les pauses d'estudi, em vaig llegir les dues valoracions que estaven penjades referents al nostre grup.

De veritat, em va entrar com un nosequè a la panxa, suposo d'emoció i tal al llegir els comentaris que feien les dues companyes respecte a la unitat del nostre grup i que es notava que havíem connectat. NOIS, ÉS QUE SOM UNA PINYA, CLAR QUE SÍ!!!!!

Em van venir al cap petits moments (que potser per molts serien insignificants) d'aquest semestre: les trobades al Google Docs, quan en Jordi deia que anava a fer un cafè i tots el seguíem, les missatges del fòrum parlant de coses vàries,... personalment em va agradar molt veure detalls d'aquest cap de setmana passat. Jo estava fora i no tenia possibilitat de consultar el campus en tot el cap de setmana... i amb els problemes que tenia amb la Wiki... DIOS, quins nervis! Però en Damià no només va llegir el mail que havia enviat per explicar la situació i tal sinó que m'ho va solucionar perquè el diumenge quan arribés no hagués de tornar-ho a redactar tot!!! I en Jordi em va enviar un parell de correus electrònics per preocupar-se i tal... Aquestes petites coses m'han fet veure que no ens hem quedat amb el rol de companys de grup que, per circumstàncies de la vida hem de fer un treball junts. Em va fer veure que pot haver-hi una relació de companys i amics durant molt temps. I m'agrada! :*



Però les valoracions no només ens arriben a nosaltres, també les hem de fer... Quin mal de cap! Aquesta setmana és de bojos perquè comencen els exàmens i, no se vosaltres, però jo vaig molt perduda amb el tema de com serà l'examen. No se com i què estudiar, fins a on... demà ho sabrem... total, que la valoració arriba en un setmana que, perdoneu la sinceritat, em sobra bastant. No tinc temps! I em sap greu perquè considero que tots ens mereixem que valorin el nostre treball amb temps i amb la dedicació que ens mereixem... I aquests dies que he mirat la wiki del grup que m'ha tocat he tingut la sensació que ho feia a momentets entre una cosa i l'altre i que sempre amb les presses d'haver de fer mil coses després d'allò.
Però tranquil·les companyes del grup Escenaris i Butaques! Aquest matí és tot per vosaltres i el vostre treball sobre Gestió de la informació del cinema espanyol!

Però bé, la vida és així. Moltes vegades no pots triar com t'anirà la vida... jejeje



Replicants, bonics! Ja sabeu què toca quan s'acabin exàmens! Això s'ha de celebraaaar! FIESSSSTAAAAA!!!!! :*****

L’alumne avaluador

Xiquets i xiquetes, quan en Joan ens va comunicar que havíem de fer un judici sobre els treballs dels nostres companys de curs i avaluar-los, em van venir al cap tot de frases tipus: “El cazador cazado” o “Quien a un ladrón...” .

En un primer moment vaig pensar que havia de ser una tasca molt i molt difícil. Pot ser de les més difícils del semestre. Creia que, pot ser, no tindria bon criteri, o un criteri just, o ves a saber tu que. Vaig començar a revisar, doncs, el projecte que m’havia estat assignat amb molta cura. Va ser com si fos un policia amb una lupa buscant burilles que delatessin els delinqüents.

Passats els tràngols del començament el que vaig fer va ser gaudir de la revisió d’un projecte que m’interessava molt i que estava ben redactat. En realitat ha estat un regal poder avaluar un treball com el que m’ha tocat. Per una altra banda cal pensar que al nostre grup, i la resta de grups també, hem dut a terme un projecte similar, tot i que amb altres temàtiques.

Al final et dones compte de què els altres també s’han hagut d’enfrontar amb un entorn nou i que tampoc era tan complicat arribar a saber com anava tot això de la Wiki. Tots, més o menys, teníem les mateixes pors i, m’atreveixo a dir, també les mateixes ganes d’acceptar el repte que suposava fer una cosa per primer cop. De fet, estem aquí precisament per a això, per aprendre, per acceptar reptes i per compartir experiències amb la resta de companys.

És per aquest motiu que penso que el plantejament, la metodologia i les eines de l’assignatura han estat encertades. Clar que sí. No és el mateix enfrontar-te a nous reptes totalment sols que fer-ho amb un equip ben coordinat. Sempre he pensat que els treballs individuals estan bé però he pogut comprovar tant als estudis com a la feina que el poder fer-los en grup és enormement enriquidor. Sempre aprens coses noves de la resta de companys tant a nivell acadèmic com a nivell personal.

Per una altra banda, al llarg del semestre també hem comés errors. I, personalment, m’alegro moltíssim perquè l’experiència m’ha demostrat que s’aprèn més dels errors que dels encerts. Amb això no vull dir que s’hagi d’estar fotent la pota a cada moment. Només vull dir que de les errades cal extreure sempre una lliçó i, xiquets i xiquetes, a mi són les que més se’m queden.

Perdoneu però algú ho havia de dir... Ho haveu vist? Ho haveuuuu viiiiiist?

Fins ara guapus!

Crònica d'un viatge virtual. Part VII - Wiki Wiki

Ahir nit vàrem entregar la Wiki, i la veritat és que va ser un moment de caos i nervis d'aquells que recordes durant un bon temps. Hi ha una màxima que s'ha posat de moda entre el món blogger, i que aflora arran del terratrèmol de Murcia, i diu:

Comèdia = Drama + Temps

La reflexió argumenta que les penes d'una generació són el substrat de la comèdia de la següent. Així, és tal com ho hem de veure, després de l'estrès d'anit, resolt gràcies al Damià Forever, cal ajustar la memòria en base als dies posteriors. Potser, un cafetó conjuntament recordarà aquest esdeviniment amb rialles. És el que té el temps, que ho cura tot. Tot allò que té final feliç.

D'altra banda, tot això neix pels problemes incomprensibles alhora d'actualitzar i retocar la Wiki. Wiki és un terme Hawaià, que vol diu "ràpid". Quina mala fortuna va fer associar la Wiki amb aquest terme? Quina ment perversa va conjugar rapisesa i Wiki? Aix, li caigui un llamp a sobre, a aquest pobre insensat.

Estitant la corda, vull recordar una GRAN pel·lícula que es diu Forgetting Sarah Marshall. I molt gran. AKA "Paso de ti". La pel·lícula narra la història d'un desamor en clau còmica entre una actriu de televisió i un compositor. Tots dos treballen a la mateixa sèrie, fent tasques diferents, i són parella desde fa anys. Un dia ella decideix deixar la relació, i ell amb una depressió de cavall decideix anar a un hotel de Hawai per reflexionar? Com se sap, Hawai és meca pels enamorats. Allà, es troba al mateix hotel amb la seva ex i el seu actual nòvio, un rocker star anglès (Russell Brand).

La pel·lícula és un romanç per a nois, com es defineix, i mescla de forma interessant l'amor, la comèdia, la maduresa i la melancolia. Diumenge la mirava,per enéssima vegada, i de sobte vaig sentir l'expressió WIKI WIKI, al mig d'una situació de pànic. Més o menys com la nostra.

Mètafora? Esperança?

Actua ràpid, deixa passar el temps i disfruta de les vacances. Si pot ser, ben acompanyat!

Anem a fer una copeta?

Felicitats: ha sigut WIKI

Mainada... això ha semblat un part d'aquells que s'allarguen i que sembla que la criatura no vol acabar de sortir. Us vull felicitar: tots hem estat pares d'una Wiki preciosa. Pesa una mica (evidentment, està a rebentar de continguts i coneixements interessantíssims) i sembla ser que serà d'aquelles criatures que, de grans, farà ombra a Pau Gasol... però estic segura que quan comencin a venir visites per veure a la nouvinguda, tothom farà els típics comentaris de "Senyores que..." dient: "oiiiiiiiiiiiiiiiiiii, que bonic que és.... quines galtones, quins cabells més rinxolats!!!"


Bé, deixant les conyes a una banda... personalment estic orgullosa del producte final d'aquest semestre, com diu l'Anna encara queda un últim esforç però no em negareu que tots l'hem suat amb aquesta PAC3.

Personalment, vaig viure un moment que no puc descriure amb paraules quan dissabte em vaig aixecar i vaig comprovar que no podia editar la meva part de la Wiki... PERDOOOOON?!?!?!?!?! Divendres vaig pensar que era cosa de l'ordinador de la feina que té limitacions i molts programes no estan instal·lats... però quan vaig obrir la Wiki des de casa meva i, més tard, a casa dels meus pares i vaig veure que no podia.... em va passar tot el semestre per davant... qin estrés!!! Em vaig col·lapsar de debò... i a més, just el cap de setmana que no estava a casa i no tenia Internet... és ben bé que les coses mai venen soles (com sol dir la meva àvia). Però crec que vam estar molt units i ens vam poder comunicar molt bé via correu de Blackberry i twitter, no?

Bé, a fer un últim esforç i ho celebrem en breu!

Per cert Anna: jo també trobaré a faltar el cafè davant de la pantalla de l'ordinador i la conversa oberta al GoogleDocs i, concretament, trobaré a faltar borrar les línies de conversa de'n Damià que, no se com m'ho feia, sempre els hi borrava a ell per error. Damià, des d'aquí: no és res personal!!! :P Com t'he dit moltes vegades, et dec taaaants cafès! ;)


Petons Replicants, sou el millor grup que podria haver tingut!

Damianet vs. Wiki

No guanyem per a ensurts. Quan ja ho tenim tot més o menys cuinat i llest per a servir a taula, resulta que a l’hora de tirar l’oli desapareix l’amanida. Am això vull dir que la Wiki sembla que, de vegades, tingui vida pròpia.

Segueixo com a bon minyó fil per randa les instruccions per a triar el tipus i grandària de la lletra; trio, penjo i enquadro les imatges; assigno espais entre línies i paràgrafs i quan ho tinc tot enllestit, clico el botó de save i, seguidament, visualitzo el que la Wiki ha decidit, i no necessàriament el que jo he decidit.

Lletres d’una altra mida. Justificades a l’esquerra quan jo li he demanat, fins i tot amb un si us plau en veu alta, que estiguin centrades, imatges a Cuenca quan jo li he demanat que estiguin junt al paràgraf que il·lustren.

Sí amics, la Wiki juga amb nosaltres i s’ho passa la mar de bé. Però el que no sap la Wiki és que jo sóc descendent d’aragonesos. De fet tots els meus avantpassats ho són i són recabuts o tossuts com dieu aquí. Amb això vull dir que si la foto ha d’anar centrada, per posar un exemple, al final hi anirà, vulgui la Wiki o no.

I què he après amb tot això. Doncs a usar la imaginació i “toquinyar” la Wiki de mil maneres diferents fins que el resultat sigui el què jo espero i no el que ella vol. També haig de dir que no sempre em surto amb la meva i haig de reconèixer que ella guanya. No es pot tenir tot a la vida. Què hi farem.

L'últim cafè?

Acabo d'arrancar el full del mes de maig del calendari. Què ràpid m'ha passat aquest semestre i, suposo que és la conseqüència directa d'haver dut una activitat frenètica.

No sé si és pel temps, amenaça pluja, o per les hormones, però avui em sento una mica ploff. Suposo que esteu d'acord amb mi que el Google docs d'avui és probablement l'últim que compartim, si més no per parlar del nostre projecte! Aquests matins de solitud, acompanyada, davant la pantalla de l'ordinador, aquells jocs d'idees, la rapidesa a l'hora de mecanografiar amb aquells colors que ens remeten a l'infància (pel símil del parxís), el cafè fumejant del començament de la conversa, la tassa amb el pòsit ja sec (això si no teniu Nespresso, és clar!)... tot això ho estem deixant enrere, comença a formar part del nostre passat. I malgrat aquesta sensació de nostàlgia que em pren ara mateix, també sento satisfacció i orgull per la feina ben feta i per l'assoliment dels objectius marcats .

Ens queda una última PAC, encara no podem baixar la guàrdia, hem de fer un nou esforç que a la vegada serà més complicat perquè és l'hora de ser crítics, tolerants, nobles i humils. A diferència d'en Damià, a mi no em fa patir aquesta primera etapa crítica amb el nostre propi projecte, però en canvi, sí em fa respecte haver de criticar un treball extern que de ben segur, com el nostre, té una intensa història al darrera.