Tinc una sensació estranya i de la que m'agradaria fer-vos partícips una vegada més. Aquesta assignatura m'ha transportat a l'interior d'una nòria. No he trobat una comparació millor que aquesta i us explicaré el perquè. Recordo l'inici de l'avaluació continuada que vaig estar a punt d'abandonar, de llançar la tovallola, pensava que m'havia

tornat boja en matricular-me a 4 assignatures, a més acabava de començar una feina nova que requeria molta energia.

Els missatges acumulats a la bústia eren indescriptibles i no sabia per on començar. Fins i tot us he de confessar que en Joan em va enviar un correu a la bústia personal per preguntar si tot anava bé, perquè encara no havia fet les dues aportacions al fòrum que s'havien de fer... De cop i volta, em vaig injectar una dosi d'optimisme i empenta i vaig començar a agafar les regnes de la meva vida! Ja veieu que vaig rodant, cap amunt i cap avall.

També confesso que no em creia els missatges insistents i perseverants d'en Joan. Ell sempre deia que no ens agobiéssim, que anéssim pas a pas perquè era la millor manera de superar l'assignatura. Però jo no ho veia del tot clar. En aquell moment, veia el got mig buit...

Per sort les PAC s'anaven desgranant com si d'una nectarina es tractés, realment l'enfocament de les activitats ajudaven a seguir un bon ordre de treball.

A l'hora de triar el grup em vaig deixar portar per la intuïció, quina altra cosa podia fer?? I la veritat que chapeau! No podria haver triat millor! Companys que valen imperis, respectuosos, constants, motivats, tolerants, perseverants, intel·ligents, lluitadors...i molts altres adjectius que obvio en aquest moment.

El Delicious va ser la primera gran troballa. Fàcil d'emprar i d'"engreixar" amb uns recursos molt interessants. És un gran entorn pel "tràfic de dades", importantíssima en la nostra professió. Potser aquesta és la part en la que m'he sentit més còmode.

El Blog, el CMapTools i la Wiki, què dir-ne que no hagi dit ja? Potser la única crítica que puc fer d'aquestes eines va dirigida a l'aplicació "Wikispaces". Tot i la facilitat d'ús, (independentment de la seva orientació vers l'anarquisme) trobo que la plataforma és força limitada a l'hora d'oferir recursos de presentació. Segur que els companys del futur treballaran amb una eina molt més acurada i minuciosa. Haurem d'estar atents per no quedar-nos enrere!

El tema escollit em va divertir força a l'hora de cercar informació i llegir-la. Sempre m'han agradat molt les noves tecnologies i m'agrada estar-ne al corrent. Més difícil va ser sintetitzar i donar forma al contingut. Malgrat això, el resultat final és molt bo i hem aconseguit enfocar-ho des del punt de vista divulgatiu i general que se'ns demanava.

Les crítiques que hem rebut ens ajudaran a alimentar, més encara, la nostra autoestima i a seguir treballant per tal de polir certs aspectes que són millorables.

Replicants, com ja us deia a la presentació de la Wiki: To be continued. I a excepció del que acostuma a ser habitual: la segona part encara pot ser millor!!!

Sort en els exàmens i en la vostra vida! I gràcies per compartir aquests mesos amb aquesta humil noieta!

Anna

Crònica d'un viatge virtual. Part IX - L'últim sopar

Més enllà del fet religiós, l'últim sopar representa una metàfora perfecte per il·lustrar la fi d'un viatge. Tot recorregut és iniciàtic per naturalesa, no cal recordar l'arquetip del savi i les seves connotacions simbòliques en la literatura medieval-fantàstica, i més en un entorn universitàri en xarxa.

El nostre en particular, com una pintura de Monet mal escanejada escapa de molts dels tòpics de la comunicació normalitzada. Ens hem format, conegut, treballat i adeptat a un format, que no ens és desconegut del tot però que ens ha ofert una riquesa que fins ara restava oculta als ulls d'un turista. Hem passat d'un viatge organitzat a Marina d'Or a una cursa per la ruta 66.

Nosaltres hem recorregut un viatge, però l'hem traçat a partir del coneixement, com aquell que decideix capturar imatges amb una polaroid quan es disposa d'un respatller digital que et permet veure el resultat de forma inmmediata. El nostre, ha suposat un esforç gran, on el resultat final ha hagut d'esperar un temps per mostrar-se. Com un monstre engendrat a partir de les nostres sanes particularitats, mesos després n'hem vist la seva figura esbelta.

La Wiki doncs, ha suposat la culminació d'uns coneixements adquirids, però també la cara més visual d'un treball en equip que ha demanat de la nostre capacitat d'aprenentage. Tot guerrer li falta una espasa, abans però d'utilitzar-la, ha hagut d'aprendre la seva mecànica estrambòtica. El Google Docs, el CMap Tooles... han sigut bons manulas per realitzar un projecte col·laboratiu. La comunitat de l'anell, va sobreviure gràcies a les habilitats complementàries de tots els seus membres, però el seu discurs real, rau en l'aprenentatge, en la figura d'un jove sorprès per un món més enllà de quatre cases enterrades d'una província tranquila.

Tots hem evolucionar, hem passat etapes diverses, hi ha hagut tormentes indomables, genets negres a l'espera d'una errada capital, pedres grandioses davant les rodes dels carros...però la cima s'ha culminat de forma admirables, gairebé religiosa.

Una de les coses que més em sento orgullós, és del nostre Gandalf. Quan es van discutir els acords inicials, tots vàrem entendre que la figura del líder només és sana quan neix de forma natural. Quan afloren sense entrebancs ni imposicions. En Damià ha sabut portar aquest rol de forma admirable, i el nostre savi vell (perdó!) ha fuetejat les nostres esquenes quan aquestes s'adeptaven perillosament a la forma dels nostres sofàs.

L'assignuatura ha suposat la creació d'un grup, la relització d'un projecte i finalment, la crítica dels treballs dels demés. Crec que ho hem fet molt bé, que els errors han unit, que l'espasa ha sigut alliberada dels poders que la tenien en estat latent i que la Wiki ha mostrat més que un treball, una il·lusió compartida.

Ara falta la valoració d'en Joan, però l'últim sopar més que un adéu serà el naixement d'una nova religió.
La Replicana!

Xiquets i xiquetes del nostre carrer la la la...

Últim post de l’assignatura. Ja us ho dic ara, no faré un resum novel·lat tipus els d’en Jordi perquè és ell el que millor ho sap fer. Procuraré, això sí, fer un balanç del que ha estat a nivell acadèmic. Ja que a nivell personal no hi ha balanç que valgui perquè no s’acaba aquí la cosa. La història tot just ha començat i continuarà.

Des del moment de formar l’equip, de triar els membres, tot va anar molt ràpid i com una seda. Va ser sort? Jo crec que no. Crec que vam fer el que havíem de fer, és a dir, llegir el perfil i les intervencions de la resta i valorar si podríem ser compatibles i complementaris i vam fer diana.

Pel que fa a la manera de comunicar-nos vam pensar que GoogleDocs era una bona eina i la vam triar perquè, a sobre de poder fer aportacions dintre del mateix document sense haver d’enviar i reenviar, la conversa i els acords quedarien enregistrats i, a sobre, la data quedaria al nom de l’arxiu.

Al començament vam cometre l’error inexplicable de no fer la previsió de feina del semestre, aquell document que vam ometre i que hagués anat molt bé. Tots vam ser conscients d’aquesta errada i la vam intentar solucionar amb el compromís d’anar marcant dates, d’assumir la feina individual pel bé de l’equip i també això va funcionar.

A partir d’aquí, a l’hora de construir la nostra Wiki, tot va ser anar provant, anar errant i rectificant atès que ningú havíem fet servir aquesta eina, per una altra banda tan útil. Ens vam haver de barallar ja què semblava que alguns cops tenia vida pròpia i feia el que ella volia i no el que nosaltres li indicàvem.

Finalment el projecte el vam enllestir no sense finals no aptes per a cardíacs. Però de tot s’aprèn i, sens dubte, jo crec que tots nosaltres hem après molt del treball en equip en entorns virtuals. De tota manera penso que al final tot ha acabat bé perquè no hem tingut conflictes interns dintre del grup.

En definitiva, la experiència ha estat del tot positiva. A nivell acadèmic, el Joan donarà la seva opinió i a nivell personal ja us ho dic jo: AMUNT REPLICANTS!!

The Final Countdown

Última entrada en el bloc?
Sembla ser que això toca a la fi... ho trobaré a faltar... Personalment, quan en Joan ens va dir en què consistirien les PAC i l'assignatura en sí, se'm va fer un món.

I si el grup que formàvem no funcionava? I si algú del grup ho deixava? I si.. I si.. davant allò desconegut sempre hi ha un polsim d'inseguretat... però l'experiència m'ha demostrat que qui no arrisca no té possibilitats de viure moments mítics i inolvidables a la vida... i aquesta experiència em dóna la raó! :D

No em queda gaire més a dir: nois, la festa continua en el SoparReplicà!! jajaja i espero que aquest semestre només hagi estat el principi d'una amistat ;)

Ah! I som els p*** amos, que carai! ;****


P.D: Deixo un vídeo amb una de les cançons que m'agraden més i m'han marcat més a la vida. Nens... això és The Final Countdown!

Crònica d'un viatge virtual. Part VIII - Top dels millors moments

High Fidelity, la novel·la de Nick Hornby cinematografiada, arrenca a partir de la ruptura sentimental del seu protagonista. Voltant els 30 i en aquesta situació tràgica, Rob Gordon li trontollen els ciments de la seva vida emocional tot encetant un debat melangiós amb l'espectador; esdevenim alhora que estretinguts, partíceps de la seva vida amorosa en hores baixes.

Amant de la música, recordeu que regenta com a propietari una botigueta de música especialitzada en vinils, compara la seves frustracions en base als descobriments musicals de la seva vida. Repassant la seva discografia, analitza la seva vida, el seu futur, allò que ha fet i allò que ha perdut fent-ne d'altres.

Un dels missatges que es desprèn és que la música et condueix, t'emociona, però també que et parla d'èpoques pretèriques on la teva memòria es va associar a aquelles melodies que et van acompanyar; o més ben dit, perseguir.

Rob Gordon, es sincera i decideix introduïr-te en el seu tour particular al llarg de les seves frustacions amoroses. Així, estableix un Top 5 dels seus desenganys, de totes aquelles noies que li van trencar el cor. La música i el descamor es fonen en una sola melodia; cada melodia per una noia, cada desamor llistat i valorat en clau a la seva influència punyent.

Així, que he decidit fer un TOP 5 dels nostres moments particulars, d'allò que ha configurat la nostre relació, d'allò que ens ha vinculat, individualitzat, unit i ha propiciat una experiència, que més que virtual, ha esdevingut un plaer inesperat.

Per nosltres doncs,

5 - El número 5 està ocupat pel naixement del grup. Per correu privat ens vàrem anar comunicant; primer la Sílvia, llavors el Damià, i finalment l'Anna. Però, l'Anna no contestava. L'Anna no era l'Anna, sinó una rèplica que amagada anava rebent missatges de desconeguts i que els anava acumulant, silenciosament, a la seva bústia. No us heu pregutat mai perquè no va aclarir mai el malentès? EXisteix realment? TACHAN!!! Hi havia una altra Anna doncs, que no era la nostre. Potser una Replicant, una autòmata que volia ocupar el seu lloc. Aquest detall va significar la gènesis del nostre grup, però també del seu nom.

4- El número 4 l'ocupa el cinturó d'en Damià. Sí, nois/es el cinturó de Lego ha esdevingut un símbol del grup inoblidable, que passarà a la posteritat. El fòrum, jo vaig arribar tard, va començar a omplir-se de missatges referents a un TAL cinturó que portava algú. Jo no l'havia vist, i no sabia de què parlaven. Fins...que l'impecable pas del temps em va mostrar un Damià esplendorós, enfundat dins d'un cinturó de Lego. Cufoi. Rialler.

3- El número 3 està ocupat per a la Sílvia. Aquest va per tú, fèmina. El diumenge passat, en plena crisi grupal, i amb l'entrega del projecte a tocar, la Sílvia no estava disponible. Estava a BCN parlant amb Frikis, melenuts, indignats i artistes de revista, i nerviosa ens va fer saber que la seva Wiki no anava bé. I que no era a casa. Novament la comprensió general i les habilitats del Damià van tranquilitzar a la nostre jove Padawan, que més calmada va completar la seva part amb solvència un cop a casa. Es va trobar una Wiki més arregladeta, amb el seu text perdut escrit en Arial 15. Quin mal d'ulls!!!!! ajajajaj

2- I el número 2 el dedico al Damià. Potser podria anar al número 1, però com que el número 1 efecta a tot el grup, potser té més importància. Els dos estan al mateix nivell. També va ser diumenge, cap a les 12:30 de la nit. L'Anna, se li va ocórrer posar les fletxetes a la Wiki a última hora de la nit i ho va apuntar a Fòrum. Al Damià, com no, va fer mostre de la seva entrega absoluta i va solucionar el tema de manera envejable. Ja no perquè ho sapigues fer, sinó pel gest; pel què significava. Jo estava nerviós, i vaig quedar-me a l'ordinador de braços plegats, esperant que el Damià fes màgia. Era un suport tan silenciós com inútil, però el meu cos em demanava que davant de tal mostre d'humanitat d'aquest TITAN, un havia de fer alguna cosa, encara que fos la estupidesa que vaig decidir. Mirar a temps real com cada pàgina anava actualitzant-se amb les fletxetes blaves, com el Damià anava, pas a pas, configurant el nou recurs. Va ser una estona filosòfica. La meva parella em va dir, més tard, perquè no venia a dormir. Li vaig dir que no ho sabia, però que necessitava estar a l'ordinador. Era el meu deure. Tal com li vaig fer saber al Damià al seu moment, només espero que durant el temps que se m'hagi concedit per viure, el pugui compartir amb gent de la calanya d'aquest xicot.

1- I en el número 1, com no, la situació més estranya i alhora més bonica que hem pogut compartir. Després d'una mala nota a l'Anna, que cap de nosaltres va entendre en absolut, vàrem fer pinya i cridar alhora una injustícia irracional. La Sílvia, el Damià i jo mateix, vàrem emetre un discurs a partir del cor, incontrolat però bàsic per recolzar una situació que no es va entendre. L'Anna havia treballat com tots, i així ho vam fer notar. Va ser una d'aquelles coses que uneixen, que converteixen els noms en persones. Les persones en amistats. Encara se'm posa la pell de gallina el recordar les mostres d'ànim que va rebre. I no d'una forma protocolaria, sinó traçada amb el cor, amb els pròpis sentiments. I això queda.


No es tracta d'una despedida, sinó d'un homenatge que us heu guanyat de valent.

Castellers de Vilafranca - Primer 3 de 9 amb folre i l'agulla descarregat

Hola Replicants!

Acabo de llegir els altres dos comentaris que han fet els nostres companys de la Wiki i estic contentíssima. Crec que hem de reconèixer que hi ha coses millorables, alguns links que no obren la pàgina correcta, algun error mecanogràfic que s'hagués pogut evitar, l'ordre d'alguns dels apartats, millorar-ne la navegabilitat, més uniformitat entre apartats... Però també s'ha de tenir en compte que són petits detalls que es poden millorar i segurament, amb més temps, s'haguessin pogut evitar.

Us poso el vídeo perquè avui em sento com una castellera. Primer de tot, la pinya, no hi ha dubte que els Replicants han estat i són una pinya! Amb les mans agafades hem aixecat el nostre castell personal, la Wiki! A més, no ha estat un camí fàcil, ens hem trobat amb alguns entrebancs que ens han fet desestabilitzar momentàniament, però mai ens han fet caure.

Finalment l'anxaneta del grup, i suposo que tots hi estareu d'acord, ha estat en Damià. Una persona sigilosa i molt important a l'hora de fer el cim!

Fins i tot el títol del vídeo és significatiu, canvieu el 3 per un 4. 4 de 9. Enteneu el joc de paraules?? Un equip de 4 amb valor de 9! ;-)

Quan i a on la festa?

Anna

VALORACIONS CTIC

Nens,

M'he aixecat amb ganes d'escriure al bloc.
I és que ahir, en una de les pauses d'estudi, em vaig llegir les dues valoracions que estaven penjades referents al nostre grup.

De veritat, em va entrar com un nosequè a la panxa, suposo d'emoció i tal al llegir els comentaris que feien les dues companyes respecte a la unitat del nostre grup i que es notava que havíem connectat. NOIS, ÉS QUE SOM UNA PINYA, CLAR QUE SÍ!!!!!

Em van venir al cap petits moments (que potser per molts serien insignificants) d'aquest semestre: les trobades al Google Docs, quan en Jordi deia que anava a fer un cafè i tots el seguíem, les missatges del fòrum parlant de coses vàries,... personalment em va agradar molt veure detalls d'aquest cap de setmana passat. Jo estava fora i no tenia possibilitat de consultar el campus en tot el cap de setmana... i amb els problemes que tenia amb la Wiki... DIOS, quins nervis! Però en Damià no només va llegir el mail que havia enviat per explicar la situació i tal sinó que m'ho va solucionar perquè el diumenge quan arribés no hagués de tornar-ho a redactar tot!!! I en Jordi em va enviar un parell de correus electrònics per preocupar-se i tal... Aquestes petites coses m'han fet veure que no ens hem quedat amb el rol de companys de grup que, per circumstàncies de la vida hem de fer un treball junts. Em va fer veure que pot haver-hi una relació de companys i amics durant molt temps. I m'agrada! :*



Però les valoracions no només ens arriben a nosaltres, també les hem de fer... Quin mal de cap! Aquesta setmana és de bojos perquè comencen els exàmens i, no se vosaltres, però jo vaig molt perduda amb el tema de com serà l'examen. No se com i què estudiar, fins a on... demà ho sabrem... total, que la valoració arriba en un setmana que, perdoneu la sinceritat, em sobra bastant. No tinc temps! I em sap greu perquè considero que tots ens mereixem que valorin el nostre treball amb temps i amb la dedicació que ens mereixem... I aquests dies que he mirat la wiki del grup que m'ha tocat he tingut la sensació que ho feia a momentets entre una cosa i l'altre i que sempre amb les presses d'haver de fer mil coses després d'allò.
Però tranquil·les companyes del grup Escenaris i Butaques! Aquest matí és tot per vosaltres i el vostre treball sobre Gestió de la informació del cinema espanyol!

Però bé, la vida és així. Moltes vegades no pots triar com t'anirà la vida... jejeje



Replicants, bonics! Ja sabeu què toca quan s'acabin exàmens! Això s'ha de celebraaaar! FIESSSSTAAAAA!!!!! :*****